Una possible via per a escenificar Lisístrata

En la seva versió original, Lisístrata és una comèdia de sketchs costumistes sobre la guerra de sexes, però l’argument toca problemàtiques més profundes. És una obra on el tema és més potent que l’argument, que acaba amb una espècie de Deus ex machina hilarant[i] : tot es resol perquè una tia bona distreu els homes d’ambdós bàndols.

Com que tenim poc temps, una proposta seria actualitzar i escenificar en grup els dos o tres moments principals amb l’ajuda d’algunes imatges locals:

1 – crida a la vaga de sexe

2- atac dels homes i defensa de les dones

3- aparició de Reconciliació, tractat de pau i party.

Pel mig, fer sketchs audiovisuals sobre els debats de fons,en versió molt lliure.

Una visió personal de L.

Personalment, quan llegeixo Lísistrata m’interessa trobar-hi l’actualitat. Es presenta una organització social on les dones estan sotmeses a un rol secundari i infantilitzat i els homes estan obligats a matar-se per una absurda qüestió territorial.

Em recorda moltes coses que passen avui en dia: el cas de la població volent votar en pau per saber la veu de la majoria i un estat coercitiu que envia la policia per pegar i reprimir. O els moviments feixistes in crescendo per tot Europa, que neguen drets a refugiats, immigrants, dones, gays, jueus, minories.... És l’opressió de qui no accepta que els altres tenen els mateixos drets, i que la dona pateix des de temps immemorables. Es pot patir dins la família, a la feina, entre coneguts, al poble, contra el govern... 

És la batalla entre el Vell (drets adquirits) i el Nou (igualtat de drets).  No es podrà mai avançar cap al paradigma d’igualtat de drets si es continua menystenint la dona per mantenir-la fora de tot poder.

Mentre la mentalitat vella es basa en elements culturals per a donar menys drets a una part de la societat, el pilar del Nou són els drets, acordats per consens. Cada vegada més a Europa, qualsevol excusa és bona per reprimir qui vol canviar l’estatus quo. Fins i tot la gent d’esquerres fa servir argumentaris frankenstein per a retirar drets a altres parts.

Visió escènica:

Per mi, hi ha dos tipus de personatges que representen el vell:

1-     “borregos”: qui segueix la massa en el sexisme o feixisme ha decidit no pensar els perquès.  

Són imatges d’ovelles reals santanyineres, vídeos que es projecten pel darrere amb les millors escenes de confrontació entre elles.

2-     “manipuladors” + “cínics”: davant la por de perdre privilegis (encara que només siguin culturals) diu el que sigui per a desacreditar els arguments de la igualtat i el pacifisme. Un clàssic del maltractador: “estigues callat/da, perquè amb la teva actitud  estàs provocant la guerra/violència”

Les discussions amb aquests personatges tenen molt de suc i es poden fer sketchs amb sobre l’absurditat dels seus arguments. Els veig com els Sàtirs que describia la Mariana.

També estaria bé posar-hi algun sketch sobre la por a fer el pas en el bàndol de les dones. Sobre la por a ser lliure i decidir, etc. El bonobisme també dóna molt de sí...

Reconciliació podria ser una mena de  deus ex machina on a part del sexe hi aparegui l’element central de la manipulació actual, els mitjans de comunicació: escenes infantilitzants del telenoticies, toros, sexe per vendre, aparicions estil “la violaron porque llevaba minifalda”, etc. Sigui com sigui, muntat d’una manera que faci entendre l’obscenitat d’ aquesta contaminació informativa.

Aquesta visió és només un altre punt de partida a barrejar dins la sopa de les altres idees!

---

[i] El Deus ex machina era un recurs per a resoldre de cop el desenllaç d’algunes obres (especialment tragèdies) quan es complicaven massa. Era un ninot que representava un Déu i que apareixia en una grua. Eurípides l’utilitzà tant que Aristòfanes el parodià obertament en la següent obra coneguda (Tesmofòries). Destacar que l’escena final de Lísistrata ja n’és una referència directa i així era entès pels espectadors.

Pacu