En la seva versió
original, Lisístrata és una comèdia de sketchs costumistes sobre la guerra de
sexes, però l’argument toca problemàtiques més profundes. És una obra on el
tema és més potent que l’argument, que acaba amb una espècie de Deus ex machina
hilarant[i]
: tot es resol perquè una tia bona distreu els homes d’ambdós bàndols.
Com que tenim poc
temps, una proposta seria actualitzar i escenificar en grup els dos o tres
moments principals amb l’ajuda d’algunes imatges locals:
1 – crida a la
vaga de sexe
2- atac dels
homes i defensa de les dones
3- aparició de
Reconciliació, tractat de pau i party.
Pel mig, fer
sketchs audiovisuals sobre els debats de fons,en versió molt lliure.
Personalment,
quan llegeixo Lísistrata m’interessa trobar-hi l’actualitat. Es presenta una organització
social on les dones estan sotmeses a un rol secundari i infantilitzat i els homes estan obligats a matar-se per una absurda
qüestió territorial.
Em recorda moltes
coses que passen avui en dia: el cas de la població volent votar en pau per
saber la veu de la majoria i un estat coercitiu que envia la policia per pegar
i reprimir. O els moviments feixistes in crescendo per tot Europa, que neguen
drets a refugiats, immigrants, dones, gays, jueus, minories.... És l’opressió de
qui no accepta que els altres tenen els mateixos drets, i que la dona pateix
des de temps immemorables. Es pot patir dins la família, a la feina, entre
coneguts, al poble, contra el govern...
És la batalla entre el Vell (drets adquirits) i el
Nou (igualtat de drets). No es podrà mai avançar cap al
paradigma d’igualtat de drets si es continua menystenint la dona per mantenir-la
fora de tot poder.
Mentre la
mentalitat vella es basa en elements
culturals per a donar menys drets a una part de la societat, el pilar del Nou
són els drets, acordats per consens.
Cada vegada més a Europa, qualsevol excusa és bona per reprimir qui vol canviar
l’estatus quo. Fins i tot la gent d’esquerres fa servir argumentaris
frankenstein per a retirar drets a altres parts.
Visió escènica:
Per mi, hi ha dos
tipus de personatges que representen el vell:
1-
“borregos”:
qui segueix la massa en el sexisme o feixisme ha decidit no pensar els perquès.
Són imatges d’ovelles reals santanyineres, vídeos que es projecten pel
darrere amb les millors escenes de confrontació entre elles.
2-
“manipuladors”
+ “cínics”: davant la por de perdre privilegis (encara que només siguin
culturals) diu el que sigui per a desacreditar
els arguments de la igualtat i el pacifisme. Un clàssic del maltractador:
“estigues callat/da, perquè amb la teva actitud estàs provocant la guerra/violència”
Les discussions amb aquests personatges tenen molt de suc i es poden fer
sketchs amb sobre l’absurditat dels seus arguments. Els veig com els Sàtirs que
describia la Mariana.
També estaria bé
posar-hi algun sketch sobre la por a fer el pas en el bàndol de les dones.
Sobre la por a ser lliure i decidir, etc. El bonobisme també dóna molt de sí...
Reconciliació podria ser una mena de deus ex machina on
a part del sexe hi aparegui l’element central de la manipulació actual, els
mitjans de comunicació: escenes infantilitzants del telenoticies, toros, sexe
per vendre, aparicions estil “la violaron porque llevaba minifalda”, etc. Sigui
com sigui, muntat d’una manera que faci entendre l’obscenitat d’ aquesta contaminació informativa.
Aquesta visió és
només un altre punt de partida a barrejar dins la sopa de les altres idees!
[i] El Deus ex
machina era un recurs per a resoldre de cop el desenllaç d’algunes obres
(especialment tragèdies) quan es complicaven massa. Era un ninot que
representava un Déu i que apareixia en una grua. Eurípides l’utilitzà tant que
Aristòfanes el parodià obertament en la següent obra coneguda (Tesmofòries).
Destacar que l’escena final de Lísistrata ja n’és una referència directa i així
era entès pels espectadors.
Pacu
Pacu
